SEQ. 1 INT. DIA
Sala de cinema petita. Els llums encesos. La platea plena de canalla i pares. Una nena d’uns set anys seu amb els genolls sobre la butaca mira cap a les files de darrera. El nen que seu just darrera d’ella li fa un llengot. La nena es gira d’una revolada i s’asseu bé. Els llums es tanquen. Un feix de llum empolsinada travessa tota la platea. La nena, en la foscor, busca la mà de la seva germana.
Gairebé tothom recorda la primera vegada que va anar al cinema: L’apagada de llums, el silenci litúrgic i la posada en marxa de la maquinària dels somnis. I les olors. L’olor de resclosit i de colònia, l’aroma de volves de pols, de pega dolça, d’aires que venien de lluny, de ciutats que no sabíem com es pronunciaven…
El cinema només és un joc entre la llum i les ombres, entre la foscor que envolta el públic i la llum que esquitxa imatges des de la pantalla.
Segurament, els llocs on es projecten pel·lícules queden tenyits amb una mica de totes les vides que van sortint a la pantalla. Com si l’ADN dels personatges i dels paisatges quedés impregnat a l’entapissat de les butaques, per les parets… És el cas del teatre Esbarjo de Cardedeu, la sala que fa possible aquest projecte.
Propietat de la Parròquia, l’Esbarjo es va inaugurar el 14 de maig del 1933. L’edifici encara conserva l’aire dels teatres d’abans, i la seva façana, de l’arquitecte modernista Manuel Raspall, s’inclou dins el catàleg del patrimoni municipal. Al moment de la seva inauguració, l’Esbarjo era una de les cinc sales de teatre que van funcionar a Cardedeu abans de la Guerra civil. Aleshores també hi havia el teatre del Casino Vell, el saló de can Masip, el cercle de Recreu i el Gran casino del Vallès. Llavors, el teatre era una afició molt arrelada a Cardedeu i l’Esbarjo va ser, i ha estat fins ara, l’escenari de la majoria de representacions dels Pastorets. Amb l’arribada de la guerra, l’Esbarjo va ser, juntament amb el Cercle de Recreu, l’única sala que es va mantenir oberta al públic. A l’Esbarjo s’hi feien llavors actes infantils, teatre i festivals de les escoles.
Passada la guerra, i mentre van durar les obres de reconstrucció de l’església, l’Esbarjo va servir de lloc de culte fins a la festa major de 1940. Més tard, també s’hi van projectar pel·lícules, funció que s’ha mantingut fins ara.
Per fer possible aquesta nova etapa del teatre Esbarjo, ha calgut millorar-ne les instal·lacions: S’ha pintat la façana i l’interior de la sala, s’ha reforçat l’enllumenat. I s’ha instal·lat a la façana un rètol amb la marca Verdi. També s’han canviat les pantalles per fer-la més gran i s’ha renovat i restaurat una part de la maquina projectora.
No es podia haver trobat quatre parets millors per apostar pel cinema independent i en versió original. L’Esbarjo conté les ombres d’hores i hores d’assaigs de persones aficionades al teatre, i també reté encara totes les llums que han il·luminat la pantalla on s’han dibuixat les vides que ens han fet somiar.